La precarietat i la desigualtat són inherents a la vida que es viu sota l’huracà del capitalisme, en el context del segle XXI i la lògica a l’hora d’entendre les relacions socials i econòmiques que se’n deriven. Podem parlar de precarietats i desigualtats, per fer referència a la heterogeneïtat de feines i realitats que existeixen. Però no ens podem permetre el luxe de fer-ho amb voluntat de menysteniment o, encara pitjor, amb la pretensió antipàtica de voler situar-ne algunes per damunt i per davant de les altres. El capitalisme és el més gran generador de desigualtat i injustícia que la humanitat ha conegut mai, i aquesta premissa que ho engloba tot no la podem obviar.

En el cas del treball cultural, a vegades sí que l’eludim, potser no d’una forma plenament conscient. Totes les feines, d’alguna manera, tenen un caràcter públic d’exhibició. Però de les que emanen de la creació se’n genera una hipèrbole sovint caricaturitzada, que focalitza l’essència d’aquella tasca en el producte immaterial de l’aplaudiment. Aquesta invisibilització de la dedicació professional, juntament amb el propòsit intangible de l’ofici (més emocional que altra cosa), deixa en molt mal lloc al treball cultural. Un lloc exposat a mercè de la precarietat, que activa mecanismes de pensament generalitzats amb conclusions errònies: «si s’ho està passant bé, és impossible que se senti explotat».

Com no pot ser de cap altra manera, malauradament, les feines creatives tampoc s’escapen de la vulnerabilitat que constitueix el capitalisme. És més difícil detectar-la, per aquesta idea del divertiment que s’hi associa. I és més difícil combatre-la, per un doble individualisme instaurat: el que imposa el model social del capitalisme, i el que integra la personalitat de l’artista. Sense capacitat per detectar el treball cultural com una feina laboral per part de la pròpia societat, i sense la possibilitat d’organitzar el sector per part dels mateixos treballadors culturals, el sistema té via lliure per a fer i desfer segons li convingui. És un model d’èxit. I sense oposició.

Fetes les presentacions, ja em disculpareu, atacaré directament l’àmbit laboral de la música i el seu espai de relacions als Països Catalans. En comunió amb el que he apuntat amb anterioritat, i com a part de l’ecosistema de feines creatives, la idea que es desprèn del treball musical viu ancorada en aquest imaginari de la festa i la purpurina. És responsabilitat nostra, dels treballadors musicals, parlar més de treball i no tant d’art. Aquest és un debat que podem obrir en un altre moment, però és la clau i el pinyol per entendre la situació actual. No hi ha treballadors més susceptibles de ser injuriats que aquells que ni tan sols es reconeixen com a tal. Sense consciència de classe, el resultat és aquest present que, precisament, no acaba de ser ben bé un regal.

Fa vint anys, quan vaig començar a recórrer el país fent actuacions, hi havia un circuit musical igualment fràgil, però molt més plural. M’explico: l’existència d’un hàbitat creat per centenars de bars musicals, sales de concerts, casals populars, ateneus, etc, permetia la coexistència d’escenes i estètiques molt diverses, sobretot en aquells mesos de l’any en els que el compartiment de la cultura no es podia fer a cel obert. Mesos amb erra que complementaven un circuit que a l’estiu el protagonitzaven les festes majors, els cicles a la fresca, i els petits festivals. Tot això es traduïa en el que podríem denominar la indústria musical del directe, i se sumava a aquella part de la indústria musical, per dir-ho d’alguna manera, que treballava tots aquells aspectes previs al directe.

L’edició i la distribució de treballs discogràfics és quelcom que, amb els anys, ha anat perdent pistonada, sobretot en la seva vessant analògica i física. Però segueix sent essencial per preparar els espectacles i la seva posada en escena. Avui ja no es pensa tant en una idea conceptual i, el disc, com a objecte i matèria primera, ha deixat de tenir centralitat. Tanmateix, segueix sent important el llançament de cançons per a la creació i la consolidació dels públics. Abans, hi havia molta més diversitat en aquesta indústria musical prèvia al directe, i es materialitzava en desenes de segells discogràfics que, com a mínim, ajudaven a diversificar l’oferta. Fent suma a tot això, els managements treballaven de forma independent, reivindicant el seu nínxol de mercat. En tots dos casos, s’agermanaven segons estètiques, sonoritats, compromisos i narratives.

La diferència més evident d’aquesta realitat amb la d’avui és que ha desaparegut tot el llençol de la pluralitat. I el més alarmant, però seguint una tendència global, és que la pròpia indústria, després de la crisi econòmica del 2008, ha anat aglutinant tots aquells àmbits que abans funcionaven amb autonomia. En conseqüència, les empreses més petites o bé han anat desapareixent, o bé han sigut absorbides. La inèrcia de la pròpia indústria ha anat definint un control cada cop més evident de tot el procés i, repartint-se religiosament el país, molt poques empreses, les podríem comptar amb els dits d’una mà, han acabat dominant l’escena musical en llengua catalana. Contractes discogràfics, drets d’autor, accés a àrees de comunicació, venda digital, distribució, management artístic i organització de festivals. Tot els pertany.

La fotografia que tenim a dia d’avui és més o menys aquesta, amb algunes excepcions, molt poques, que es mouen des del cooperativisme i l’autogestió. Aquest relativament petit conglomerat d’empreses ha edificat un oligopoli que ho fa passar tot pel seu sedàs. Empreses que es respecten i es reconeixen entre elles, i tenen molt poc interès en atacar-se i alterar-se. Això ha creat una hegemonia estètica, però també ètica. La lògica de l’acumulació de riquesa que impregna aquest oligopoli ha trobat en les tesis de l’agrupament la viabilitat econòmica que els permet cristal·litzar i seguir creixent. Concentrant bona part de les propostes musicals més sol·licitades s’han assegurat controlar, també, bona part de les contractacions que genera el mercat de la indústria musical. I, a la vegada, han aconseguit vendre-ho com a una fórmula de triomf comercial, fabricant un efecte crida que fa que un percentatge altíssim de formacions musicals es pensi que sense ser a dins d’aquestes empreses no serà possible fer viable el somni professional.

En bona mesura, és un pensament encertat. No perquè sigui correcte en el seu plantejament o en la seva forma, sinó perquè la realitat ha acabat operant exactament així. L’aglomeració que causa l’oligopoli, en adhesió a la dinàmica global de la indústria de dominar tot allò que no és estrictament musical, es plasma en un control absolut a l’accés a les plataformes de distribució, als mitjans de comunicació i, com era d’esperar, també els espais d’execució del directe. El format de la grandiloqüència instal·lat abans i després de l’espectacle. Han creat tantes produccions pròpies com els ha sigut necessari, també amb el vist-i-plau de l’administració pública, que els permet programar els artistes en cartera, endur-se les comissions corresponents, i sufragar despeses amb línies de subvenció que, aparentment, semblen fetes a mida.

Tot això té unes conseqüències terribles i desertificants cap a l’escena en general. Impossibilita al circuït de bars i sales, però també a les produccions de cicles i festivals petits i mitjans, poder igualar o equiparar els pressupostos, les publicitats i els aforaments que existeixen en aquests grans esdeveniments, debilitant les seves programacions. Per l’altra banda, ajuntaments, consells comarcals i diputacions els ha semblat extraordinari replicar aquest model privat a l’esfera pública, convertint les festes populars en actes multitudinaris que copien la lògica dels grans festivals, i que sovint necessiten de la participació del mateix oligopoli per a poder-ne fer les produccions i encarregar-ne les programacions.

La preponderància d’aquest model massiu ha generat una tendència que, des del punt de vista de l’aparença i la imatge musical, ho impregna absolutament tot. Això fa que moltes propostes vulguin reproduir aquesta estètica, associada a una idea festiva, un model juvenil de moda, i un exemple d’èxit comercial, condemnant a totes aquelles que no s’hi assimilen, majoritàriament projectes musicals més humils i petits, a l’ostracisme, expulsant-les de l’escena per obra de la centrifugació amb la que funciona la pròpia dinàmica de la indústria.

També té conseqüències directament econòmiques. El sistema procura que l’acumulació de riquesa funcioni de manera estricta en una estructura piramidal, i en les propostes musicals, sent-ne o no conscients, també es produeix una translació d’aquesta acumulació: aquelles que aconsegueixen reunir a més públic són les més demandades i, per tant, les que produeixen aquesta acumulació de capital, fent inviable el repartiment de riquesa i, per tant, convertint-se en part necessària per reproduir i fortificar problemàtiques d’origen capitalista en el si de l’escena, com el creixement de la desigualtat i la pobresa, l’acceptació de condicions laborals precàries i, en darrera instància, però cada cop més habitual, l’abandonament de l’ofici.

Ja sabem que el capitalisme s’alimenta del silenci. El cas més paradigmàtic és el del turisme, on queda científicament demostrat que empobreix aquells territoris on se n’ha fet una aposta desmesurada, creant feines d’una precarietat aborronadora, i contractes formulats en base a la temporalitat. Però no es denuncia en excés, perquè, ja se sap, podríem estar molt pitjor. Tothom vol poder comprar menjar i pagar el lloguer i, en aquesta història, seria pitjor no tenir feina. En l’escena musical passa quelcom similar i equiparable al turisme. La recepta de l’acumulació i del gran esdeveniment ha destruït milers de llocs de treball que abans eren estables. Sales, bars, cicles, petits festivals, propostes musicals que s’han quedat orfes de circuit... que han desaparegut al no poder competir amb aquest gegant. I el que ha nascut després són feines musicals que depenen de l’estacionalitat i la temporalitat del turisme, pensades per a satisfer les exigències de la massificació.

Caldria desgranar, possiblement, cadascun dels darrers paràgrafs per entendre els motius i els efectes que resulten del funcionament d’aquest oligopoli musical. És una evidència que, també en la cultura, els números han acabat imposant el model, suportat i encomanat per l’administració pública. Seria just, també, explicar la ineficàcia dels treballadors musicals davant la impossibilitat de bastir organitzacions sindicals potents per fer front a les demandes laborals del treball musical (sense conveni laboral, sense estatut de l’artista, etc.). Cal que identifiquem aquesta greu realitat, i és obvi que ens manca pedagogia, millor coordinació i més capacitat autocrítica. Mentrestant, una vegada més i tantes com facin falta, seguirem assenyalant la desigualtat i la precarietat. Potser algun dia, espero que aviat, trobem la manera precisa de dir prou. Cultura? Això, o el desert.

Cesk Freixas,
treballador musical.